Reconèixer i honorar els republicans esclaus i represaliats de Franco

El Republicà, Desembre 29, 2021

«No s’ha fet i és necessària una Comissió de la veritat».

La idea i el compromís d’indemnitzar gent empresonada i condemnada per la dictadura no és nova. Però no s’ha indemnitzat tothom. Els governs espanyols han posat totes les traves i han procurat deixar el tema mort. Ha sigut més important recuperar el Pazo de Meiràs i canviar Franco de tomba que posar-se a analitzar casos i expedients que encara es troben en arxius que no s’han destruït com va passar a la prefectura de policia de Barcelona.

Quan es parla d’esclaus cal referir-se als republicans  reclosos en camps de concentració que descriu Jordi Serrano en el seu  llibre Carta a un republicano español ( Edicions Bellaterras, Manresa 2021) que van haver de recórrer a la Organització Internacional        per a les Migracions (OIM).

Hi ha molts funcionaris que encara es neguen a reconèixer els drets dels antifeixistes perseguits, afusellats o tractats com esclaus a les obres públiques del franquisme.

Espanya ignora que a França cada any es fan homenatges a republicans que van actuar a la resistència contra els nazis, donant la seva vida en defensa de les llibertats. Poc importa la ideologia. Era l’actitud generosa   de molts com la Columna de tancs Leclerc  que es va avançar a Montgomery i va entrar la primera a Paris, alliberant la ciutat que havia sigut ocupada pels nazis.

El comunisme espanyol  desprès de la guerra va optar per polítiques de reconciliació. El PSUC en fou una mostra compartint amb partits de dretes i de centre la lluita democràtica contra la dictadura. Però com explica Jordi Serrano,  avui ni Aznar, ni Rajoy, ni Casado i tampoc el Rei Felip VI volen la reconciliació. El rei mai ha demanat perdó a Catalunya pel que va fer el 3 octubre 2017 i no s’ha immutat quan li han comunicat acords municipals de rebuig. El rei estarà amb els militars si convé contra Catalunya. Parlant clar a la Corona constitucional el que menys importa és la democràcia.

Pablo Casado també ha fet ostentació d’un vocabulari  viperí contra Catalunya que  només ha servit per crispar l’ambient i desacreditar-lo com a polític. No interessen els polítics demagogs ni cridaners malsonants. Tampoc vol aquesta dreta la reconciliació amb Catalunya i menys encara respectar l’ésser català.

Per molt que diguin, en un país on les dretes filles de l’establishment anterior segueixen en actiu  disposades a rebentar la política per fer-se amb el poder.

Poc podem esperar d’aquest esperit continuista del franquisme que no ha sigut capaç de condemnar-lo i finançava la Fundació Francisco Franco quan  aquestes dretes reaccionàries i anticatalanes eren al poder com ara també fa el PSOE.

En el que passa amb l’abandó dels perjudicats per la guerra civil que són molts i a les dues bandes,  ho devem a un interès forçat i a uns moviments socials on l’esquerra ha sigut dominant. Molts viuen en el record i van desapareixent. Per la democràcia és important que es faci justícia històrica, però també que es reconeguin els errors. 

No s’ha fet i és necessària una Comissió de la veritat. No va interessar als polítics de la transició que van renunciar a la ruptura amb el règim. Els d’avui encara dubten.  El poble català tradicionalment perseguit ha de mirar la seva situació de front i no caure en les trampes de la dreta espanyola que ens vol ofegar. El republicanisme ha d’agafar la força d’un cos viu i ser la mostra dels valors democràtics.

#politicatalana #politicaespanyola #periodisme #elrepublicà #democracia #independencia #procés #govern #catalunya