Pactes que no han servit per res

El Republicà, Desembre 24, 2021

«Catalunya s’ha adonat que no tenim encaix a una Espanya que no ens reconeix i que ens menysté constantment».

Catalunya ha tingut dirigents que s’han entusiasmat  fent pactes amb els dirigents polítics espanyols, com el del Majestic el 1996, entre Aznar i Pujol. CiU va donar suport a José Mª Aznar per a la seva investidura el 4 de maig de 1996.

Va començar per Catalunya un turbi final de segle que Pasqual Maragall va intentar  minimitzar amb una coalició de grups i partits el  2003. Lluny quedaven en el temps els bons resultats dels jocs olímpics. Ser president de la Generalitat no va ser pas el mateix que ser alcalde de la ciutat el 1992.

Tampoc va arreglar res per Catalunya que Rodríguez Zapatero guanyés les eleccions generals del  2004. Curiosament ERC va donar els seus vots al nou president per facilitar-li la investidura, mentre CiU, la minoria catalana s’abstenia.

Dretes i esquerres catalanes no anaven d’acord i l’independentisme com a  nova força política catalana no tenia cap força. La política catalana seguia embrancada en la política autonòmica del disseny constitucional.

El finançament però va intentar solucionar-lo el 2995 Maragall, amb una llei de finançament de Catalunya.

El 30 de setembre de 2005 s’aprovava al Parlament de Catalunya la proposta d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya només amb el vot contrari del PPC, però amb els vots favorables de PSC-CpC, ERC, ICV-EUiA i CiU. Catalunya es posava en marxa.

El 29006, PSC i CiU perden escons en les eleccions al Parlament que beneficien un increment important per ERC i ICV, amb un Maragall defenestrat per José  Montilla a les ordres del PSOE que aspira a la presidència.

El 9 de juliol de 2010  el TC publica la sentència de l’Estatut que elimina el caràcter nacional de Catalunya que declara inconstitucional, junt amb 14 articles, a més de fer una interpretació restrictiva de molts altres. ‘Estatut queda tocat de mort com eina d’integració de Catalunya al Regne d’Espanya.

La manifestació multitudinària del següent dia 10 va permetre veure clar que el poble no volia més embolics i no confiava en el govern central. Menys amb el PP que havia interposat el recurs d’inconstitucionalitat a més d’haver demanat públicament signatures contra l’Estatut. Rodríguez Zapatero també va quedar en entredit. El PSOE va deixar l’estatut català fet per socialistes en mans del PP.

Aquell mateix 2010, el 28 de novembre, Artur Mas, amb el 38% dels vots al seu favor es feia amb la presidència de la Generalitat i donava un important gir a la política seguida per la Generalitat. ERC i PSC van perdre el govern de la Generalitat.  Amb Mas ressorgia l’independentisme. El poble català havia dit prou a la submissió a Espanya.

Quatre anys desprès Artur Mas va tirar endavant la Consulta que va donar com a resultat que els catalans volien la independència, enfurismant Mariano Rajoy llavors president del govern espanyol i aferrissat contrari als drets de Catalunya com a nació. Catalunya no volia perdre més el temps amb negociacions polítiques  que no arribaven a port. La Constitució com a gran entrebanc per la independència  des va convertir en la llei més molesta i rebutjable.

Durant tots aquests anys la política catalana esperava un millor tracte de la política central i de les institucions de l’Estat. Reunions i reunions, temptatives d’entesa i pacte no van servir per res. Espanya no canviava i Catalunya, desprès del 92 tornava a ser menyspreada.

No estranyi doncs que  l’horitzó de la independència sigui el gran leit motiv dels catalans. Catalunya s’ha adonat que no tenim encaix a una Espanya que no ens reconeix i que ens menysté constantment, declarant-nos els seus enemics. Inútil tota temptativa de pau i diàleg amb qui ens demonitza.

#politicatalana #politicaespanyola #periodisme #elrepublicà #democracia #independencia #procés #govern #catalunya