Les democràcies són desiguals

El Republicà, Gener 17, 2022

«L’atur, les desigualtats polítiques i socials, la caiguda de la societat del benestar i la desigualtat de gènere són la base per un possible retrocés de la democràcia afectada».

S’ha generalitzat tant l’ús del terme democràcia per justificar legitimitats de govern que s’ha oblidat la cultura política  i l’examen de les diferents democràcies que existeixen al vell Continent europeu.

Les democràcies europees que es troben al Parlament europeu representen partits antieuropeus, euroescèptics o antisistema a més dels tradicionals. Hi ha grups d’extrema dreta i grups d’extrema esquerra. Però no veiem el progrés d’una cultura netament europea.

Els estudis sobre cultura política i paritat a la Unió Europea  fets per la sociòloga barcelonina Maria José Aubet, demostren que no existeix uniformitat política entre els 28 països de la Unió Europea. Des de la seva fundació   la Unió Europea s’ha trobat amb diferents concepcions que encara no han resolt com ha de ser la integració de les nacions amb i sense Estat en la unió política europea.

Durant aquesta darrers anys han crescut idees colpidores que són una amenaça per la convivència de tots. Aquestes amenaces afecten tant a les velles democràcies com als nous Estats i noves democràcies creades des del final de la Segona Guerra Mundial que es defineixen per les seves constitucions.

En molts casos, abans d’incorporar-se a la Unió Europea i assumir Maastricht  i el Tractat de Lisboa, s’han produïts transicions d’una dictadura a una democràcia constitucional, com ara veiem el procés invers cap a dictadures constitucionals. Els canvis no han impedit  certs rebuigs i la denuncia de manca de canvis radicals.

Cooperació, diàleg i cessions democràtiques recíproques faciliten sens dubte les transicions de règims antitètics i l’apropament a un nou sistema de democràcia . L’important en aquestes situacions ha sigut l’habilitat  per evolucionar i arribar a pactes de construcció de nous règims per la via del pacte en lloc de plantejaments rupturistes.

Però la Unió Europea no  ha transformat règims polítics que són producte  d’històries diferents, cultures i valors nacionals que han vist  emmalaltir les respectives democràcies representatives, greument tocades per la corrupció i la involució.

Les diferències i desigualtats són el resultat d’un procés que varia en funció del nivell cultural, les creences, el desenvolupament tècnic, el nivell de vida, les tradicions i els mitjans de comunicació i grups de pressió.

És evident que només mirant la forma de viure i d’entendre la justícia un anglès, un francès, un alemany, un polonès i un espanyol, com diria la sociòloga  Maria José Aubet (Democràcies desiguals, Ediciones del Serbal, 1995), com s’elegeixen els representants polítics i la manera o grau de marginació econòmica i política d les dones, descobrirem les grans diferències existents entre els diferents règims polítics europeus.

L’atur, les desigualtats polítiques i socials, la caiguda de la societat del benestar i  la desigualtat de gènere sumades a la creixent desconfiança dels pobles en les seves institucions i polítics  i l’aparició de fonamentalismes de tota mena, són la base per un possible retrocés  de la democràcia afectada.

La indiferència ciutadana i la deserció política que significa l’abstenció electoral, com també el règim electoral i el grau d’independència dels poders legislatiu, executiu i judicial, la presència de la dona en la política i l’estructura de l’Estat, són índexs reveladors de com es produeix la caiguda progressiva d’una democràcia cap a l’autoritarisme.

El Catedràtic de Ciència Política Joaquin Abellán, en el seu llibre  Democracia (Alianza Editorial, 2011), EL PROFESSOR DE LA Universitat de Yale Arendt Lijphart en el seu  Modelos de democracia ( Ariel, 2012) i l’anterior de la sociòloga Maria José Aubet  en Democracias desiguales  (Ediciones del Serbal, 1995, aportant uns notables estudis comparatius,  demostren que no existeixen democràcies idèntiques.

D’aquesta manera resulta que en cap cas la Monarquia parlamentària espanyola es pot considerar  com la democràcia perfecta i immillorable. El risc d’aquesta democràcia està en les patologies amb les que va néixer que la van convertir en defectuosa i feble.

No es pot passar d’una dictadura a una democràcia sense prèviament haver apartat de llocs de responsabilitat política els col·laboradors de la dictadura. És clar que el Rei Joan Carles I i el president del govern espanyol  Adolfo Suárez anomenat pel Rei estaven entre aquests càrrecs discutibles.

Però la il·lusió i l’esperança del poble, sumada a la benevolència del socialisme i el partit comunista de Santiago Carrillo que el 1981 cridava “¡Viva el Rey!”,  per acabar amb la dictadura recobrant les llibertats i la falta d’acords  i d’impuls republicà en la oposició   van permetre la consolidació del nou sistema híbrid. 

#politicatalana #politicaespanyola #periodisme #elrepublicà #democracia #independencia #procés #govern #catalunya