La base dels partits constitucionals. On queda l’assemblearisme?

El Republicà, Desembre 26, 2021

«32 anys més tard ERC ostenta la presidència de la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu d’assolir la independència i té capacitat negociadora amb el govern espanyol».

Tots els partits que tenen representació parlamentaria son partits legals, ajustats formalment al que diu la Constitució i la llei especial. La il·legalització és possible només en determinades circumstàncies determinades per la llei especial  contràries a la democràcia que no es produeixen en situacions autènticament  democràtiques i de llibertats.

Però una cosa és ,el que digui la llei d+¡sobre funcionament intern democràtic de les organitzacions polítiques anomenades partits i una altra de ben diferent és la realitat de com s’exerceix el poder orgànic i es manifesta la opinió interna.

Estem veient partits que funcionen en base a una cúpula intocable que és la que decideix tot, des de pensament a estratègia que sempre aprovaran els Congressos dels partits. Encara no hem vist cap congrés de partit en el que es digui no al que proposa la direcció a la base.

Només una vegada vam veure les maniobres per destituir Pedro Sánchez de secretari general del PSOE que van acabar amb el regnat de Susana Diaz de Sevilla que va perdre les eleccions a Andalusia davant del PP i VOX, mentre el polític que es volia enderrocar va acabar per recuperar el poder en el partit i guanyar unes eleccions i convertir-se en el president del govern espanyol.

També hem de recordar l’episodi Joan Hortalà que va perdre la secretaria general d’ERC al conegut Congrés de Lleida de 1989. L’Assemblea de militants reunida va decidir altres camins que passaven per  Àngel Colon i Josep-Lluis Carod Rovira que amb el suport d’Heribert Barrera van eliminar de la direcció el sector liberal, donant entrada a militants de la Crida, Front Nacional i MDT, entre altres, com també de Nacionalistes d’Esquerres, entre altres el que  en fou President, en Jordi Carbonell des de 1996 fins 2004.

El partit va canviar d’orientació defensant el dret de Catalunya a la independència que havia justificat el vot negatiu d’Heribert Barrera a la Constitució de 1978.

32 anys  més tard ERC  ostenta la presidència de la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu d’assolir la independència i té capacitat negociadora amb el govern espanyol. La nova orientació fou encertada, si bé va ser un error l’enterrament del sector liberal que també creia en la possibilitat de la independència.

No ens volem creure que els partits només funcionen per la mobilització interna a l’hora de discutir llocs de poder intern sobre la base, generant cacics a les seccions locals que decideixen els drets que es reconeixeran als militants. En cas afirmatiu quedaria clar que les assemblees estarien manipulades com també les eleccions primàries per formar llistes electorals.

Les llistes electorals ja és costum que les acaben perfilant les direccions dels partits. No som en els temps dels recomanats ni dels que compraven el seu lloc a la llista. Hi ha motius ideològics, de fitxatge estrella, però sobretot de gent que no discuteixi les decisions de la direcció.

Les bases dels partits poc poden fer quan les direccions han disposat i decidit qui anirà als càrrecs polítics. Els cacics locals imposen la llei del silenci. No hi ha el costum   de debatre obertament el que s’està fent i de plantar cara en cas de desacords. Les direccions d’avui només s’escolten a sí mateixes i només volen aplaudiments. És el que veiem a tots els actes.  Però res de preguntes inconvenients.

Un es pregunta que està passant als partits creats per fer la democràcia. No es veu que creixen en militància activa. Més aviat passa el contrari amb un decreixement important. La pèrdua de credibilitat en les institucions i la decepció política fan la seva feina d’allunyar la ciutadania dels seus òrgans  polítics.

Està fallant la democràcia o el que està fallant són els mateixos partits on el sectarisme i el caciquisme s’han fet amb el control de la militància?

En aquestes circumstàncies queda clar que l’assemblearisme de base com a mostra i manifestació de la democràcia política està morta en l’actual règim. Els partits són ara organitzacions verticals, alguns corruptes,  just el que va desenvolupar i ens va deixar en herència el franquisme.

En els partits espanyols, com també en alguns catalans, la crítica interna a la direcció assentada està mal vista, i s’assimila en molts casos a dissidència, la qual cosa significa que el dissident i crític serà arraconat fins a l’avorriment per l’aparell que controla el partit.

La intolerància dels aparells  envers el pensament crític que pot aportar innovació envelleix els partits i els converteix en instruments d’una política personalista i direccional que, com va passar amb CiU, pot acabar desencadenant la seva destrucció que comença amb l’allunyament i indiferència de la base que deixa de participar, i més quan la corrupció fa acte de presència.

Com es justifica sinó que en una agrupació local de dos-cents o tres-cents militants només participin de les reunions com molt un deu per cent dels seus membres que decideix els càrrecs orgànics i els militants que aniran a les llistes electorals, dels que desprès la direcció del partit disposarà a quin lloc de la llista?.

Hi ha molt a canviar doncs si volem una democràcia, començant per el criteri d’organització democràtica dels actuals partits i el debat de base. La política basada en imposicions des de dalt acaba per resultar negativa.

#politicatalana #politicaespanyola #periodisme #elrepublicà #democracia #independencia #procés #govern #catalunya