Despenalitzar la independència  declarada en seu parlamentària

El Republicà, Gener 20, 2022

«De la rebel·lió vam passar a la sedició que ho va posar més fàcil al Tribunal sentenciador que carregava sobre els acusats el conflicte de Catalunya amb Espanya».

Costa d’entendre que fer un referèndum i declarar la independència en seu parlamentària, tot sense violència, sigui un delicte, i més quan se sap que convocar un referèndum és un fet exclòs del Codi Penal a proposta del mateix PP que el 2017 va ordenar la persecució dels dirigents polítics catalans que van convocar el referèndum de l’1 d’octubre per la independència..

Quan a Espanya s’assimila independència a rebel·lió per què es dona per suposat que hi ha hagut violència. La finalitat la veuen com la destrucció de l’ordre constitucional. No hi va haver violència, s’esperava dialogar de govern a govern. Però Mariano Rajoy en acord amb la  monarquia va optar per aplicar  amb el dret penal de l’enemic la violència d’Estat contra els independentistes catalans.

Per tant no deixen de sorprendre certes construccions jurídiques, tot i fetes dins d’un règim que es diu democràtic i progressista. Un rebel, per ser-ho així considerat,  ha de formar part d’una banda armada o promoure un aixecament militar com va fer el general Franco  i va intentar en Antonio Tejero el 1981, donant un cop d’Estat amb suport militar.

Es per això que trencar l’ordre constitucional, la ruptura  que s’aspirava a la mort del dictador, queda fora de l’esfera del dret penal per què  en una democràcia només és un acte polític. Però la justícia espanyola no ho va entendre així. Els líders polítics catalans empresonats van viure l’amarga experiència del vençut.

Una conducta pacífica i democràtica, malgrat que esdevingui una declaració rupturista, feta en seu parlamentària, mai no podrà ser perseguida per la justícia criminal, com explica el politòleg Damià el Clot en el seu Lawfare (Voliana edicions, 2021

Activar la ruptura democràtica entre Catalunya i Espanya no hauria de ser considerat  un acte criminal com no sigui fent interpretacions similars a les del temps de la dictadura que se servia de la justícia com arma política.

Eren temps que sembla van tornar el 2017  que permetien vulnerar els drets fonamentals i els drets polítics dels càrrecs electes, entre ells la immunitat parlamentària.

Més tard, els jutges es van adonar que no hi havia rebel·lió en els polítics catalans que tenien empresonats com tampoc en la conducta dels que estaven a l’exili.

Diferents Tribunals europeus van anar desmuntant posteriorment al 2020  el relat dels Tribunals espanyols, com tots hem pogut tenir notícia sobretot en n la premsa digital i els mitjans estrangers.

El ridícul espanyol ha quedat palès   en les pròpies accions executades perseguint els principals dirigents polítics catalans, principalment el president destituït Carles Puigdemont.

Del Codi Penal havia saltat el delicte de referèndum no autoritzat o il·legal. Però el referèndum declarat il·legal de l’1 d’octubre  del 2017 va ser el primer element d’atac contra el govern català i els dirigents d’Omnium i l’ANC.

De la rebel·lió vam passar a la sedició que ho va posar més fàcil al Tribunal sentenciador que carregava sobre els acusats el conflicte de Catalunya amb Espanya, alliberant a la dreta nacionalista espanyola que semblava representada pels fiscals i Magistrats que veien odi i violència en les manifestacions reivindicatives catalanes.

Però la justícia espanyola no va eliminar l’enemic independentista. Ans al contrari, va pujar com mai el malestar a la societat catalana. Amb la creació de la sedició impròpia es va fer passar per l’alçament que configura la sedició la resistència passiva, la manifestació multitudinària, les mirades hostils, el que s’ha considerat constitueix una aplicació antidemocràtica i arbitrària de la justícia. Com dia el professor Queralt, havien      aplicat el dret penal de l’enemic.

Ha quedat per respondr4e  quina va ser la raó d’Estat que va promoure el procediment i les condemnes. L’honor  i drets polítics avui inhabilitats dels condemnats i dels que són a l’exili perseguits per la justícia espanyola, no han sigut restablerts. El del president Lluís Companys tampoc.

On és el delicte en democràcia de proclamar la independència d’un poble  en seu parlamentària, emparada en el Dret Internacional que  no tracte com a delicte la secessió d’un territori per formar un nou Estat?

Quedem a l’espera del que digui la Justícia europea, per molt que fundadament creiem que la secessió no és delicte, per molt que un acte democràtic pro independència d’un poble  signifiqui incomplir les previsions territorials constitucionals i polítiques de l’Estat i alterar la geopolítica definida per la Constitució de 1978.

#politicatalana #politicaespanyola #periodisme #elrepublicà #democracia #independencia #procés #govern #catalunya